El 2 de novembre de 1327 va morir el rei Jaume II i la reina Elisenda ingressà al monestir de Pedralbes, on va viure fins a la seva mort, l’any 1364. Elisenda de Montcada no solament va promoure la construcció del conjunt monàstic i d’un palau annex on viuria la resta de la seva vida, sinó que també va encarregar i supervisar la construcció del seu sepulcre bifrontal. Aquest presenta, tret de petites variacions, la mateixa estructura formal i el mateix programa iconogràfic a les dues cares, amb la figura de la reina jacent sota un gran arcosoli amb gablet, escuts de la Casa dels Montcada i diverses figures de sants que l’acompanyen.

La figura de la reina jeu sobre un sarcòfag, el frontal del qual presenta diversos sants sota arcuacions en relleu. Als peus i al cap de la reina, hi ha dos àngels turiferaris agenollats, amb encensers, mentre que, al cos superior, dos àngels més presenten l’ànima de la reina al Pare Celestial. Als pinacles que decoren l’arcosoli, s’hi pot veure a la dreta les imatges de sant Francesc i santa Clara, fundadors de l’orde franciscà, i, a l’esquerra, els patrons dels reis, sant Jaume i santa Elisabet.

A les dues cares del sepulcre apareix la reina Elisenda jacent. A la banda de l’església, concretament, es mostra engalanada amb la corona, l’anell i els escuts d’armes dels Montcada al coixí. Tot i que en època de l’art gòtic alguns retrats ja comencen a ser més individualitzats i intenten captar el caràcter de la persona representada, caldria pensar que el retrat de la reina Elisenda no es correspondria amb la seva fesomia real, sinó més aviat amb una idealització, seguint els cànons artístics de la tradició medieval. 

El sepulcre de la reina Elisenda va ser esculpit en vida d’aquesta i amb la voluntat de plasmar, a banda de la seva figura reial, la seva devoció franciscana. Pel cantó del claustre, s’hi projectà el mateix sepulcre, una tomba de marbre sota un gran arcosoli que ocupa l’alçat de dos pisos del claustre. A diferència del frontis de l’església, on apareix abillada com a reina, al claustre es presenta com a penitent. 

El frontis del sarcòfag del claustre presenta les restes d’una decoració, gairebé desapareguda, d’unes arcuacions i unes figures. Hi ha una diferència evident entre l’estat de conservació de sengles cares del sepulcre. Això es deu, d’una banda, a les restauracions portades a terme al frontis de l’església i, de l’altra, al fet que l’alçat del claustre està inevitablement exposat a les inclemències climàtiques.

El frontis del sepulcre de la reina Elisenda de Montcada localitzat al claustre s’ha d’entendre com un element només visible en origen pels membres de la comunitat religiosa, atès que es localitza a la zona de clausura. En aquest sentit, la reina apareix representada com a vídua i penitent, abillada amb l’hàbit franciscà, sense corona, sense anell, ni tampoc escuts d’armes al coixí on reposa el cap.