La sala del dormitori es projectà en origen com un espai diàfan amb arcs diafragma, coberta a doble vessant i finestres a nivell de sota coberta al mur meridional. Ja des de principis del segle XV, va patir nombroses reformes, com ara l’aixecament del nivell de sòl per aïllar el paviment del fred i la humitat del terreny on s’assenta, i la construcció al segle XVI del sostre de fusta que es veu avui dia amb motiu de la construcció d’un nou nivell destinat a acollir diverses capelles.

Una vista general del cos del dormitori permet observar que té una estructura lleugerament diferent de la resta de galeries del claustre. Al dormidor —a diferència del refetor i de la infermeria— els contraforts pugen per sobre de la teulada del segon pis del claustre i es coronen en punxa. Centrades als panys de mur entre els contraforts, es poden observar les finestres superiors, de les quals només es visible el coronament a conseqüència de la construcció de la teulada del segon pis del claustre.

Originàriament, l’accés al dormitori es feia per la porta dovellada localitzada a la sala de l’Àngel. Devia ser precisament l’orografia del terreny el factor que condicionà el desenvolupament del dormidor a la planta pis, i tenint en compte que en aquest projecte inicial el primer pis del claustre no estava construït encara, totes les comunicacions entre espais havien de ser interiors. És per això que aquesta porta a la sala de l’Àngel constituïa un dels passos principals del primer nucli del cenobi i permetia la comunicació entre l’església i el dormidor.

Al primer quart del segle XV es van dur a terme diverses obres al dormidor, entre d’altres, l’obertura d’aquesta porta al mur del claustre. La seva construcció permet deduir que en aquells moments el primer pis del claustre ja devia estar en funcionament, de manera que es devia poder fer un recorregut exterior i accedir a diferents estances d’aquest nivell.

Al mur meridional del dormidor, justament per sota del nivell de coberta, hi ha el cos de finestres originals de l’estança. L’estructura d’aquestes finestres, plantejades en origen com unes grans obertures que permetessin il·luminar el dormidor gairebé de forma zenital, va quedar força amagada amb la culminació del segon pis del claustre al segle XVI. La nova teulada va reduir considerablement la quantitat de llum que rebia el dormidor, motiu pel qual es devien obrir finestres al mur septentrional. 

Al mur meridional, a nivell del primer pis del claustre, es poden observar un seguit de petites obertures rectangulars i amb reixa de ferro —avui tapiades—, que constituïen un segon cos de finestres del dormidor a la planta pis. Aquestes obertures es disposen centrades als trams de mur entre els contraforts.