Renaixença al monestir de Pedralbes.
A finals del segle XIX, en el marc sociocultural de la Renaixença, la comunitat de religioses del monestir va prendre consciència del valor patrimonial del conjunt monumental on residien i de la necessitat de preservar-lo com a testimoni de la història de la ciutat de Barcelona i de Catalunya.
En la reivindicació d’un temps històric en el qual Catalunya va formar la seva identitat nacional i en què Pedralbes va viure un dels períodes de més esplendor, hi va tenir un paper destacat sor Eulària Anzizu des de la seva professió, el 1890. Dona compromesa amb la cultura, sor Eulària va mostrar la seva estima a la pàtria en els poemes que escrivia i també en la voluntat de preservar el patrimoni documental i artístic del monestir. Va ser ella qui va classificar l’arxiu històric del monestir i en va escriure una monografia històrica. També va promoure i patrocinar la restauració monumental del cenobi, començant per l’església. A ella també devem la creació del primer museu del monestir i la dignificació de les pintures murals de la capella de Sant Miquel.
Actualment, bona part de les obres que van formar part del primer museu es conserven a les sales del museu del monestir i també a la mateixa església. Cal destacar les pintures dels retaules de Joan Llimona i de Josep M. Tamburini, executades per al guarniment de l’església restaurada.
--------------------------------------------------
Pintura a l’oli sobre tela amb la representació de l’arcàngel sant Rafael i els dos Tobies, obra de Joan Llimona, de 1896. Formava part d’un dels retaules neogòtics d’una capella lateral de l’església.
MMP - Jordi Puig