Diàlegs de Pedralbes: Aprendre a conviure amb els fantasmes. Sobre el dol

Cicle de Diàlegs d’espiritualitat al Monestir de Pedralbes sota la direcció de filòsofa Mar Rosàs

S’acaba mai, el procés de dol? Això creuen els que consideren que, al final d’aquest ardu procés de comiat i d’acceptació, es “deixa anar” l’altre. Era, també, la visió de Freud, que, a “Dol i melancolia” (1918), distingia dues maneres de reaccionar davant de la pèrdua: el dol, per a ell un estat natural i temporal, i la melancolia, un estat persistent i patològic. Però altres veus alerten que el dol no pot acabar mai, perquè l’empremta que l’altre ha deixat en nosaltres ens constitueix fins a tal punt que, en última instància, ja no és possible distingir nítidament entre ell i nosaltres. Si és així, cal aprendre a conviure amb els fantasmes (Derrida, 1993). Què és el dol? Qui són, aquests fantasmes? Ens incomoda, que tant nosaltres com els altres convisquem amb fantasmes?