El dormitori o dormidor era una peça essencial de la vida comunitària del monestir. La regla de les clarisses disposava que totes les religioses havien de dormir plegades, inclosa l’abadessa, en un dormitori comú, damunt d’un llit amb una màrfega i un coixí de palla, llana o ploma segons disposés l’abadessa.
A les darreries del segle XIV, el dormidor va rebre una donació de 50 florins del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona per fer-hi obres, amb el compromís de fer una col·lecta fins a aconseguir els 200 florins que el monestir necessitava per completar l’obra. Davant l’absència de dades més concretes, es pot aventurar que les obres que es van dur a terme en aquell moment devien correspondre a la construcció d’una cambra per aïllar la sala del fred i la humitat que provenia del terreny natural sobre el qual es va aixecar el dormidor, a la terrassa superior del cantó nord del monestir. L’ajut responia a la petició feta per la reina Elisenda el 1357 perquè el Consell de Cent protegís sempre el monestir i les religioses. Els donatius per obres de millora van seguir durant segles fins a la dissolució del mateix Consell de Cent.
Immediatament després de la construcció de l’església, durant la segona meitat del segle XIV, s’inicià el dormitori de les monges, el gran cos que tancà el recinte claustral per la seva banda més septentrional. Es tracta d’un gran espai diàfan, definit a partir d’arcs diafragma que sostenen una coberta de fusta sota teulada.
El tancament més septentrional del dormitori presenta murs i contraforts construïts d’una sola peça, mentre que el tancament oriental al claustre presenta paraments diferents, amb contraforts de dimensions més petites i afegits a continuació. Aquest diferencial generà un cert desequilibri perceptible en el ritme interior dels arcs diafragma. D’aquestes evidències, se’n dedueix que els murs del dormitori no van ser construïts sincrònicament i que és una de les estances més antigues del monestir. Amb tot, la documentació del monestir del segle XIV és massa difusa per poder datar amb exactitud l’obra del dormitori. Tanmateix, el fet que la comunitat originària de 14 monges el 1327 passés a 60 monges el 1334 permet deduir que el dormitori definitiu ja havia de ser construït.
En origen, només s’hi accedia a través de la sala de l’Àngel, que permetia la comunicació amb el cor alt de l’església. Poc després, amb l’edificació del claustre, el dormitori devia presentar una porta al segon nivell d’aquest. L’accés actual, a la planta baixa, va ser construït a la dècada de 1990.