Sepulcre de la reina Elisenda

(1346-1364)

La reina va morir el mes de juliol de l’any 1364 i fou enterrada al sepulcre bifrontal que havia manat construir al mateix monestir. Pel cantó de l’església, hi és representada com a sobirana amb tots els atributs reials, i per l’interior del claustre, amb l’hàbit de penitent.

El testament de la reina ordenava que el palau fos desmuntat després de la seva mort, amb la voluntat que la seva presència al monestir quedés només recordada amb el sepulcre. El monument es va construir al mur que separa l’església i el claustre, a l’espai del presbiteri, el lloc més rellevant de l’església reservat només als oficiants, sota els peus de la Mare de Déu.

El conjunt monumental és una clara representació de la personalitat d’Elisenda: d’una banda, es mostra al món amb tots els atributs de reina, com ara la corona, el mantell i l’anell reial; i, de l’altra, es presenta amb hàbit de clarissa, amb el cordó de l’orde, visible només als ulls de les religioses, que havien de pregar en endavant per la salvació de la seva ànima i la dels seus, motiu pel qual havia fundat i dotat el monestir, al qual deixava tots els seus béns.

Des de la seva fundació, el monestir de Pedralbes va estar destinat a allotjar la residència de la reina vídua, tant en vida com després de la seva mort. El sepulcre d’Elisenda de Montcada s’ubicà al costat de la capçalera de l’església amb la finalitat de tenir presència tant dins de la clausura com a fora.

Datat vers la dècada de 1340, es desconeix l’autoria d’aquest panteó, fet de marbre policromat i situat al mur de separació entre l’església i el claustre, amb dues cares dissemblants afrontades als dos espais. Cal destacar que en l’època en què es construí encara no s’havien edificat les galeries d’aquella banda del claustre, cosa que permet deduir que el projecte del panteó es devia plantejar probablement perquè fos visible des de tot el recinte claustral en tota la seva grandària. Amb el temps, la necessitat d’unificar la circulació dels diferents nivells del claustre forçà la construcció de les galeries adossades a l’església, la qual cosa provocà la compartimentació visual del seu alçat i la seva ocultació rere els arcs.