Barcelona Cultura
>> Accés al web Rere els murs del Monestir
INFORMACIÓ IMPORTANT

El monestir reprèn les activitats presencials al museu amb un aforament del 100%. Consulteu la web per estar al dia: https://monestirpedralbes.barcelona/ca/activitats

 

Podeu seguir visitant el monestir i les exposicions a través del següent enllaç: https://entrades.eicub.net:8443/muslinkIII/venda/index.jsp?nom_cache=PEDRALBES&property=PEDRALBES&lang=1&codiActiv=100

 

Recordeu que, durant la visita, per motius de conservació, la capella de Sant Miquel té una aforament de només 5 persones i la porta ha de romandre tancada.  Tanmateix, la Sala Capitular i la part immersiva de l'exposició Rere els Murs del monestir romanen tancades. Gràcies per la vostra comprensió.

 

Segueix l'actualitat del monestir també a les xarxes socials:

El blog del museu

Títol

Considera morientem

Curiositats

Created date

2/04/2021

Introducció

Una breu reflexió sobre les perspectives de la mort a l'occident cristià medieval europeu amb la irrupció del purgatori

sepulcre

El Cristianisme com a religió s’articula sobre la base de la mort del seu pare fundador, i per això el pensament medieval considerava l’Església una comunitat no només de vius sinó també de morts, a l’espera de la salvació de l’ànima, l’objectiu últim. Així, transcendint les condicions que s’havien donat en vida, es podria pensar que la mort igualava tots els difunts, però les desigualats post mortem eren més que evidents, tant pel que fa a l’accés al ritus (quedaven exclosos tots aquells considerats excomulgats) com al tipus d’enterrament (definint l’estatus del difunt en funció del seu lloc de repòs). En el fons, com veiem, després de la mort es reproduïen les mateixes desigualtats que el difunt havia patit en vida. Com es planteja, però, el trànsit a la mort i el judici de l’ànima, tan comú en l’antropologia escatològica, dins l’imaginari medieval?

L’escatologia cristiana establia dues visions sobre el judici –la salvació o la condemna- de l’ànima: l’una, més personal, tenia lloc al moment de morir l’individu i l’altra, universal, tindria lloc a la fi dels temps, on l’ànima restaria en suspens fins la segona vinguda de Crist. Totes dues perspectives, més enllà de poder compartir o no certa sincronia, reflecteixen la dualitat medieval i el context de lluita entre les forces del bé i del mal per pugnar per l’ànima del difunt en un context de forta familiaritat amb la mort a la societat medieval, sobretot a partir de la figura al sant màrtir, que representa la translació del culte de l’heroi antic al context litúrgic.

Aquesta dualitat en tractar el moment de morir, però, transcendiria amb l’escolàstica a finals del segle XII i començaments del segle XIII –un període conegut com al Renaixement del segle XII- a partir de la creació d’un espai intermedi entre el cel i l’infern, entre la salvació i la condemna: el purgatori, que va permetre sortir del maniqueisme que imperava a la societat medieval del moment. El medievalista J. Le Goff establí com als inicis del període medieval els teòlegs discorrien el binomi paradís-infern sense transcendir en el que li passava a l’ànima entre la mort del difunt i el judici final, però que la invenció del purgatori com a indret de reclusió de l’ànima obria una tercera via que podia permetre al difunt obtenir la redempció final a través de les misses fúnebres i les donacions dels vius per salvar la seva ànima. Altres autors com A. Guriévich, però, prefiguren l’existència inherent del concepte del purgatori dins l’imaginari col·lectiu europeu molt abans de la seva posterior consolidació amb l’escolàstica, però sigui com sigui, l’existència i acceptació d’un purgatori no previst en les sagrades escriptures ni teoritzat pels pares de l’Església fou admesa de manera oficial pel papat a mitjans del s. XIII i es convertí en un nou argument de la batalla dialèctica entre l’ortodòxia i l’heretgia. L’Església no només s’apropiava de l’esfera temporal de l’individu sinó que consolidava el seu paper dins la societat a través d’un creixement econòmic que incrementaria considerablement el seu poder. L’apropiació ideològica i física del diner -abans associat a la traïció i al pecat- a través de les donacions que establia el nou dogma afavorí positivament a canalitzar la nova dinàmica econòmica que havia sorgit amb l’impuls de les croades i va permetre el naixement d’una classe social que replantejaria el model social establert alhora que propiciava un ascens social.

Aquesta nova dinàmica es plasmaria a les ars moriendi, els manuals de l’art del bon morir del segle XV, o a les danses macabres, entres altres manifestacions, on la defunció no serveix de pretext per la reafirmació de l’ordre social, sinó per una subversió de les jerarquies, per una alliberació i una sort d’esperança d’utopia social, plasmada amb una iconografia genuïna que mostrarà tot l’horror de la realitat de la mort. És justament a finals de l’edat mitjana quan el medievalista P. Ariés destaca l’aparició d’una nova concepció del judici de l’ànima amb la necessitat del difunt d’autoafirmar-se en el moment mateix de la pròpia mort, el trànsit a la qual determinarà la singularitat de l’individu, en tant que fa un repàs de totes les accions comeses en vida. La mort, així, es converteix en el moment en què l’home pren consciència de si mateix i una conseqüència directa és la proliferació de les efígies individualitzades, com la que la reina Elisenda presenta al claustre i l’església del monestir.

Enric M. Puga