L’evocació del passat a través del viatge

El monestir de Pedralbes és un exemple paradigmàtic de conservació d’un monestir medieval que resta, inalterable, al pas del temps i contempla, amb orgull, les empremtes de la quotidianitat que emanen dels seus murs centenaris. El cenobi, fundat l’any 1326, és ara un excel·lent conjunt arquitectònic d’època medieval que ha arribat als nostres dies en un estat de conservació notable gràcies als treballs de recerca històrica, manteniment estructural i conscienciació patrimonial que permeten acostar als seus visitants la realitat del pas del temps d’un monestir del segle XIV.

Com han incidit, però, els seus set-cents anys d’història? Quina és la percepció que ha tingut del seu entorn? Quina és la impressió que ha deixat als seus coetanis? Prenem el testimoni tardà d’un relat de viatge de la revista il·lustrada La Esfera (1914-1931), publicat el 27 de novembre del 1915, sota l’epígraf El pasado en el presente. En ell, el periodista evidencia el retrat innegable d’una època de canvis, entre la malenconia del ressò del passat i la urgència de la contemporaneïtat, no exempta de perill. Representa la metàfora de l’home viator, l’home viatger, on el viatge esdevé l’eina per comprendre el progrés i reflexionar sobre el passat per entendre els contrastos del present.

Comença el periple al terme de Sarrià, al que subratlla com a “únic poble confrontant amb Barcelona, que encara no ha estat agregat a la gran urbs”, on decideix llogar un carruatge de cavalls, que s’enfila carretera amunt, cap a la muntanya, fins a arribar a una petita plaça. No era una frase innocent, ja que, sis anys després, el 4 de novembre de 1921, el rei Alfons XIII signava el Reial Decret presentat pel govern pel qual el municipi de Sarrià quedava agregat a la ciutat de Barcelona, malgrat les protestes dels veïns. La ciutat, així, culminava el polèmic procés d’annexió dels municipis propers que definiria la metròpoli actual a partir de la configuració d’una identitat fragmentada que només el temps i la contemporització podrien arribar a cohesionar.

Aturem-nos, però, de nou al relat, sobretot a la intencionalitat del contrast de la decadència que descriu: Regna en aquells llocs un silenci profund. A la nostra dreta trobem un antic parador. Fa deu, fa vint anys, elegants parelles penetraven en ell, ocupant les glorietes del seu jardí ombrívol, i més d'una vegada va arribar a les nostres orelles juvenils el sonor espetec d'un petó. Avui… Res! Aquí, l’autor, no amaga el tòpic de la melancolia de l’enyor d’un passat millor, que és, de fet, una de les essències del romanticisme, sobre el que reflexionaré més endavant, però també hi ha, inherent, la idea del contrast amb el progrés urbà modern.

Així, després d’arribar al que avui seria la cruïlla del carrer Montevideo amb inici de la Baixada del monestir, el cronista es troba un paisatge desolador, sense vida, amb certes referències més pròpies de la literatura gòtica que la d’un relat de viatges: A les vorades de les voravies creix l'herba. Portes i finestres estan tancades. A terra no hi ha papers, peles ni detrits. L'aire és fresc i humit; el silenci és sepulcral. En caminar per la vorera, els nostres passos ressonen clars, vibrants…. Un cop arribats a la plaça del monestir, es troba amb una nena afligida, a la que utilitza com a recurs per lamentar la desolació de la seva existència i el contrast de la realitat decadent del monestir amb la de la ciutat. Després de distreure’s amb el so estrident del pas d’un automòbil, a la llunyania, que accentua l’aïllament melodramàtic del cenobi, l’autor es permet una reflexió: Que distant està això de Barcelona i del seu esperit! … Major solitud, major tristesa que en temps de Jaume II, quan la seva dona, la bella Elisenda de Montcada, va fundar aquest monestir i va donar vida a l'avui mort caseriu. Ens aturem breument aquí per fer una reflexió sobre el recurs del contrast entre l’esplendor del passat i l’enviliment del present, propis del context de la literatura gòtica i el romanticisme.

La recuperació romàntica del passat medieval comportà la reconstrucció d’una determinada imatge del passat d'acord amb un sistema de valors oscil·lant sota l’ombra de la tradició. El rebuig al racionalisme, a l’individualisme i al cosmopolitisme del segle anterior es reflectiria en la influència del sentiment nacionalista d’una literatura subordinada a la necessitat de cercar els orígens de la nació a l’edat mitjana. És gràcies a la dimensió literària que l’edat mitjana entra al present i apareix la imaginació com a dimensió pròpia de la història, amb la complicitat de la novel·la històrica. En aquest exercici d’imaginació, s’estableix un acord fictici entre el lector i l’escriptor, còmplices del joc que proposa el darrer, en tant que la realitat de la ficció novel·lesca supera la creença en la veritat o falsedat dels fets narrats. És una nova dimensió a partir de la qual s’expressarà la història, que anirà més enllà de la representació, el simbolisme o la ideologia. I és aquest el context sense el qual no podem entendre el to inicial de l’article, per molt que se situï al final d’una herència que aviat es veuria superada per la modernitat i la crisi de valors accentuada per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que ja era, de fet, vigent en la redacció del text. L’autor no és aliè a aquesta conjuntura i, per això, exalta la ciutat de Barcelona, com a símbol de progrés, en contrast amb el declivi d’un monestir que, no obstant això, havia recuperat part de l’esplendor perdut gràcies al mecenatge de sor Eulària Anzizu (1868-1916), qui va restaurar l’església, el refetor i el dormidor. No interessava, però, aquesta visió, fos conscient dels canvis o no. En el seu relat, el contrapunt que representava la lentitud de l’aïllament del món rural, encapçalat pel monestir, accentuava la percepció de modernitat del món urbà, però la distància moral amb el seu passat medieval no servia de pretext per fer cap discurs regeneracionista, sinó per reforçar el binomi del progrés modern urbà amb la malenconia dels temps passats.

Aquesta defensa es veu a la part final del relat, quan sota el pretext del capvespre decideix iniciar el viatge de tornada: En això, el sol ha transposat ja els veïns cims. Les muntanyes han anat enfosquint-se. Ve de la fronda un airet humit. Blancs flocs de boira van relliscant, silencioses, muntanya a baix fins a arribar a la fondalada. Una tristesa enervant, angoixant, s'apodera del nostre esperit. La descripció, més pròpia de la teatralitat de la literatura gòtica, que apel·la a la transgressió sentimental en un marc gairebé sobrenatural, serveix per ressaltar la gran distància, temporal i espiritual, del que havia estat el monestir amb la trista realitat contemporània que l’autor pretén transmetre. La necessitat de crear una atmosfera envellida, llunyana i nostàlgica queda reflectida al darrer paràgraf, amb el comiat: Comença l'atrotinat cotxe a desfer el camí. La lluna, travessant les copes dels arbres, dibuixa en la carretera complicats arabescos. Fulguren en la negra profunditat del cel multitud de puntets lluminosos. A un costat i un altre, alfalsars, bladars i freginals, ens envien l'acre olor de terra recentment mullada.

Aquest testimoni de fa més d’un segle serveix per il·lustrar el viatge com a eina de relat històric i per evocar un passat no exempt d’un revisionisme anacrònic. El pretext del pont entre la decadència i la modernitat, entre el ressò del passat i la realitat contemporània ja era present en la literatura de viatges de principis del segle XX a Espanya, però la confrontació amb el passat medieval és especialment significativa al cenobi. El monestir de Pedralbes, que farà 700 anys l’any 2026, és ara un espai de diàleg contemporani amb la ciutadania que participa de les activitats i les exposicions del centre i on el passat interpel·la amb el present a partir de tres elements que han definit l’essència del cenobi al llarg de la seva història: patrimoni, dones i espiritualitat. La celebració del setè centenari de la seva fundació representa el triomf de la quotidianitat de la reivindicació històrica, molt lluny de l’aïllament i el decaïment exposats al relat que he esbossat.

Enric Puga