Conventet

(s. XIX-1945)

El Conventet va continuar allotjant la comunitat dels frares franciscans fins a les darreries del segle XIX. En aquell moment, les religioses es van desprendre d’aquesta propietat, que va passar a mans del bisbat. Posteriorment, entrat el segle XX, ha estat residència particular de diferents famílies.

Tot i que la funció principal d’aquest edifici fou tradicionalment de residència dels frares al servei del monestir, també va ser utilitzat, al segle XVIII, com a lloc de retir de franciscans d’altres convents. Els esdeveniments històrics del segle XIX (Guerra del Francès, epidèmies, crisis econòmiques i socials, desamortització) van afectar i deteriorar la imatge de l’edifici, i van ser el motiu perquè les religioses es desprenguessin de l’immoble a finals de la centúria.

Ja com a propietat del bisbat, l’edifici es va anar transformant per passar a ser residència temporal del bisbe i, a partir de 1918 i fins a l’actualitat, residència de diversos particulars.

Documentat des de 1341, l’edifici conegut com el Conventet arribà al final del segle xix en molt mal estat. El 1918, la família Peremateu Sors l’adquirí i encarregà a l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia de convertir-lo en una mansió imponent. La fesomia actual de l’edifici és resultat d’aquesta intervenció.

Les obres menades entre 1919 i 1922 canviaren profundament l’aspecte original del recinte del Conventet, del qual només es preservà l’antic claustre gòtic. La resta de l’edifici va ser totalment modificat, cosa que va consolidar un procés que ja havia començat d’ençà que el 1884 havia estat adaptada com a residència episcopal. 

La façana orientada a la baixada del Monestir és l’element més destacat del projecte. El seu sistema d’obertures va ser emmarcat amb nombrosos elements arquitectònics i escultòrics del segle xii provinents de l’antiga col·legiata de Santa Maria de Besalú. Aquell notable edifici del romànic català va ser objecte d’abandó i espoli d’ençà la desamortització dels béns de l’Església el 1835, i molts dels seus elements van ser venuts, desmuntats i traslladats a Barcelona. L’antic portal de l’església i el seu timpà escultòric es van utilitzar com a porta principal de la casa, com també el portal del claustre, convertit en porta del jardí. Els capitells i les mènsules que ornen la galeria superior procedeixen del claustre i la capçalera de l’esmentada església.