Les noves estances del dormitori

(s. XIX-1945)

Des d’època medieval i fins que la comunitat va abandonar l’edifici històric que s’havia de transformar en museu al final del segle XX, les religioses clarisses van continuar dormint en aquest espai comunitari, tal com especificava la seva regla, amb l’excepció del període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), en què abandonaren el monestir.

Malgrat que la regla manava que les religioses havien de dormir plegades, l’any 1901 es van construir unes cel·les individuals que compartimentaven la gran sala del dormidor, amb part del dot aportat per sor Eulària Anzizu en ingressar al monestir. D’aquesta manera, per primera vegada les religioses disposaven d’una cel·la pròpia. 

No va ser fins a les darreres dècades del mateix segle XX que l’espai va esdevenir novament diàfan, ja que, amb la pèrdua de la funció original al qual estava destinat perquè les monges es van traslladar al nou convent, es va transformar en una magnífica sala d’exposicions. Aleshores l’estança va acollir durant uns quants anys una part de la pintura religiosa de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza. També es va fer un nou accés principal a l’espai, que va passar a ser per la planta baixa del claustre. 

La construcció, al començament del segle XX, de les cel·les individuals va modificar substancialment l’estructura originària de la nau del dormidor. 

Posteriorment, el 1965, es van construir noves estances, rebaixant part del terra de sota del dormidor, i més endavant, en aquest mateix nivell, es va fer un corredor, dit de «santa Llúcia», on es va instal·lar la biblioteca del monestir, alhora que permetia a la comunitat arribar a l’església sense haver de sortir de la clausura.

Com hem esmentat, des de temps fundacionals, les monges de Pedralbes havien compartit les hores de son al dormitori conventual, amb els llits separats per simples cortines. La intervenció de 1901 de l’arquitecte Joan Martorell va consistir a compartimentar l’espai construint dos cossos paral·lels de cel·les individuals fetes amb envans i sostres d’obra, separades per un passadís central al qual s’obrien les portes i finestres. D’aquesta manera, les monges passaren a disposar d’espais més confortables. 

Les cel·les del dormidor es van enderrocar l’any 1938 en el context de la Guerra Civil espanyola, quan el monestir fou confiscat per la Generalitat de Catalunya i s’hi va establir un dipòsit de patrimoni artístic i documental. L’espai en concret del dormidor va romandre amb els envans enderrocats i els maons apilats, sense cap ús específic. Acabada la guerra, les cel·les es van reconstruir.

Al llarg del segle XX, es van continuar fent millores al dormidor, com ara la instal·lació de la llum elèctrica i el canvi d’embigat del sostre a càrrec de l’arquitecte conservador Jeroni Martorell i Terrats, director des del 1915 del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Les darreres grans reformes del dormidor i el seu condicionament com a espai expositiu es deuen als arquitectes de l’Ajuntament de Barcelona Pere López-Iñigo i Josep M. Julià i Capdevila.