A l’angle sud-oriental del claustre, justament entre la porta d’entrada a aquest espai i la paret de la sala capitular, hi havia una obertura la finalitat de la qual era donar accés als parladors des de la clausura del monestir. Aquesta porta, oberta al segle XVIII, es va tapiar al segle xx quan aquest sector es va adequar com a espai d’acollida i de serveis del museu.

Els parladors barrocs es van construir al costat est de la muralla del monestir, concretament extramurs i als terrenys que ocupava el pati de les cases de la majordomia i el forn de pa. Es va crear una estructura senzilla, però molt ben resolta, de la qual encara es pot veure la paret de separació entre l’espai de clausura i el seglar (amb les finestres de pedra picada i la reixa) i les voltes per aresta estucades fetes amb maó.

Algunes de les fotografies conservades a l’arxiu del museu formen part del compendi d’imatges preses durant les diferents obres de reforma, restauració i adequació dels diversos espais al llarg del segle XX. En aquest cas, aquesta imatge, presa l’any 1991, permet veure la distribució de l’espai dels parladors des de la vessant seglar.

Amb motiu de la necessitat de crear nous espais d’acollida i de serveis per als visitants del museu, la zona dels parladors va ser objecte de reforma a les darreries del segle XX. Avui dia, els antics parladors allotgen els lavabos del monestir. Al costat de la porta dovellada que dona accés al vestíbul encara s’hi pot apreciar la porta cegada, oberta al segle XVIII a la muralla per accedir als nous parladors.

La construcció dels nous parladors va comprendre també la creació d’un nou accés exterior per a la recepció dels visitants i familiars dels membres de la comunitat. Aquest accés es feia des del camí que portava a la plaça del Monestir, un cop travessada la torre sud, avui conegut com a «baixada del Monestir».

A la llinda de pedra monolítica de la porta d’accés als parladors s’hi pot veure gravada la data de 1776, any en què es devia portar a terme aquest projecte. La llinda es corona amb una altra peça tallada amb l’escut de Pedralbes, que és resultat de la combinació de l’escut de la família reial (barres) i el de la Casa dels Montcada (besants).