Amb la construcció de les cel·les l’any 1901 es va dur a terme una transformació total de l’espai del dormidor. Fins llavors, el dormidor es configurava com un espai monumental i diàfan. Les cel·les de maó arribaven a la línia de la imposta dels arcs diafragma, on es desenvolupava una coberta transitable, de tal forma que l’espai diàfan medieval va desaparèixer i va quedar dividit en tres nivells d’alçada.

La construcció de les cel·les del dormidor no va suposar únicament una transformació de l’àmbit i de la seva concepció espacial, sinó també un canvi estructural. La llum que rebia el dormidor provenia fins aleshores del cos de finestres localitzades a cota de sota coberta, però amb la creació d’espais individualitzats es van obrir finestres a cota de planta baixa als murs longitudinals del dormidor per tal d’il·luminar i ventilar les noves estances.

Les cel·les del dormidor van ser enderrocades en el decurs de 1938, quan el monestir fou confiscat per la Generalitat de Catalunya. L’espai va quedar amb els maons apilats fins a l’any 1940, quan les cel·les es van construir de nou seguint les directrius de l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats. Per il·luminar millor les cel·les s’obriren finestres als murs del dormidor, a nivell de planta baixa, de manera que es va modificar l’estructura original dels murs. 

L’edifici destinat a dormidor va ser objecte de nombroses reformes al llarg del temps, que van afectar, d’una banda, els murs —amb l’obertura i el paredat de finestres a nivell de planta baixa i primer pis— i, de l’altra, la mateixa circulació del dormidor—pujant o rebaixant els nivells del paviment en funció de les necessitats del moment. La construcció del nou sostre de fusta al segle XVI va transformar per sempre la fesomia medieval de l’espai, ja que va passar d’un gran àmbit d’arcs diafragmàtics i coberta a dues aigües a un sostre pla.